La tercera peça de la sèrie tanca el cicle: mantenir el fre perquè no falli, ajustar-lo quan toca i saber quan un component ja no es pot salvar.
L'ajust de l'entreferro, pas a pas
El procediment comença sempre igual: consignar i assegurar la càrrega, i deixar el fre sense tensió. Després accedir als punts d'ajust, mesurar amb galgues en diversos punts, collar o afluixar uniformement i verificar que l'armadura queda paral·lela. El comparat ho deixa clar: entreferro correcte de 0,2–0,4 mm; a 0,5–0,8 mm, desgast o desajust.
El disc de fricció, a examen
Gruix, esquerdes, vitrificació (superfície llisa i brillant), contaminació per oli o greix i coloració per sobreescalfament: el comparat entre un disc bo i un de malmès ensenya què buscar. I una bona pràctica que sorprèn: les superfícies de fricció no es lubriquen mai.
Comprovació funcional
Amb l'estat indicat a cada pas: sense tensió, el fre ha de retenir l'eix; amb tensió, ha d'alliberar ràpidament i sense fregament continu. Les corbes de resposta posen números orientatius: alliberament en 20–100 ms i frenada en 50–200 ms.
Quan canviar components
Bobina oberta o cremada, disc al límit de gruix o contaminat, molles sense força o deformades, o el conjunt complet quan el desgast és general. I el resum que val tota la sèrie: sense tensió el fre tanca i reté; amb tensió s'allibera; l'entreferro és crític; i abans de substituir res, mesurar i interpretar.