El fre electromagnètic és la peça que fa que un polispast no deixi caure la càrrega quan s'atura: un fre «negatiu», que frena per molles quan no hi ha tensió i s'allibera quan la bobina s'alimenta. Aquesta primera peça de la sèrie posa les bases per entendre'l.
Seguretat per defecte
La lògica és inversa i és el que el fa un fre de seguretat: sense tensió, les molles empenyen l'armadura contra el disc de fricció i l'eix queda bloquejat; en donar tensió, la bobina atrau l'armadura, comprimeix les molles i l'eix gira lliure. Si falla l'alimentació, el fre es tanca sol.
Les parts i el tall comparat
La peça desglossa bobina, armadura mòbil, molles de compressió, disc de fricció, nucli, eix i sistema d'ajust de l'entreferro, i ho aterra amb dos talls enfrontats: fre tancat sense tensió (molles esteses, disc premut, eix bloquejat) i fre alliberat amb tensió (camp magnètic, molles comprimides, eix lliure).
Les dades que cal conèixer
Tensions de bobina habituals (24 Vcc, 103 Vcc o 230 Vac segons conjunt), entreferro nominal aproximat de 0,2–0,4 mm amb límit de desgast de 0,5–0,8 mm, i temps de resposta orientatius (alliberament 20–100 ms, frenada 50–200 ms) — tot marcat com a orientatiu i remès al fabricant.
La regla d'or
El fre és el que manté la càrrega: mai alliberar ni desmuntar un fre amb una càrrega suspesa o un eix que pugui girar — primer assegurar mecànicament la càrrega i consignar la màquina, i que hi intervingui només personal qualificat.